Abans de la conquesta d'Amèrica la xirivia ocupava en Europa el nínxol dietètic que ocupen avui en dia les pataques. Sembla que ja l'esmenta l'escriptor romà Lucius Iunius Moderatus Columella. Quan al segle XV s'intenta introduir en la dieta les pataques, són rebutjades pels metges amb l'argument de que la pataca és "insulsa, flatulenta, indigesta, debilitant i malsana, només adequada per engrossir porcs" (Hospital de las Cinco Llagas de Sevilla). En aquell mateix segle, Leonardo da Vinci escriu sobre la xirivia dient que "són, en realitat, carlotes blanques i dolces que poden bullir-se (junt amb encisam i altres verdures) i després amanir-les amb sal, vinagre i coriandre (d'aquesta manera es creu que poseeixen grans propietats afrodisíaques), o sinó, es poden fregir en oli una vegada  hàgeu raspat la seua pell [...]". L'any 1601, Charles de l'Écluse, en la seua obra Rariorum historia plantarum suposadament parla de la primera suplantació "oficial i documentada" de la xirivia per la pataca quan conta referir-se al turbercle americà: "És tan vulgar i freqüent en certs llocs d'Itàlia (...) que s'alimenten dels seus tubercles cuits amb la carn de corder com si foren naps o xirivies, inclús es donen com a past per als porcs". I el cop final de la substitució el va donar Antoine-Agustin Parmentier (1737-1813), després de l'acceptació d'aquesta per la Cort Francesa, fent que les espècies europees romanguen en un segon pla fins a la modernitat.